Un dels dotze treballs de l’Hércules consistia en matar al Gerión i robar-li els seus ramats. Mentre anava per la península ibèrica es va trobar amb la Pirene, princesa dels bebricis que era assetjada pel Gerión. Hércules i Pirene es van enamorar bojament, però el Gerión, gelós, la va matar. El heroi Hércules, embogit de dolor, va amuntegar pedres a una serralada per enterrar la seva amant, la princesa Pirene… i segons la mitologia grega, d’aquí en surten els Pirineus.
Els Pirineus estan plens de iretges, gegants, donets, bruixes, minairons, aloges i tamarros… tot un seguit de criatures màgiques que van sobreviure a la implantació del cristianisme durant l’edat mitja, en part degut a que és una serralada de difícil accés i un indret aïllat.
Però hi ha dos éssers que destaquen entre tots, les bruixes i els minairons. Les bruixes són una figura molt estesa a tots els Pirineus, des del País Basc a Catalunya. A més, hi ha pobles com Vilafranca de Conflent que tenen una bruixa com a símbol. Pels qui pensin que les bruixes són coses del passat, dir que fins ben entrar el segle XX, encara es feien rituals per garantir la protecció contra aquests esperits del mal. Les obertures de les cases es tapaven amb cardellines, llorer, i olivera beneïda el Diumenge de Rams, i a les xemeneies es posava l’esfuriabruixes, una mena de tapa per evitar que entressin els esperits. Les bruixes eren qui portaven les pedregades, les tempestes que arrasaven els conreus i les febres dels animals, per això els capellans del poble conjuraven les bruixes des dels comunidor, unes construccions al costat de l’Església, obertes als quatre vents. Fixeu-vos que encara n’hi ha algunes prop de les rectories al Pirineu.
De caràcter més trapella i entremaliat són els minairons, molt populars a l’Alta Ribagorça, el Pallars i l’Alt Urgell. Són éssers diminuts que neixen a l’Herba menairona, també coneguda com Herba de Sant Joan i que acostumen a estar guardats en un canut d’agulles o una ampolleta. Són petitíssims, amb barba blanca i molt treballadors. Antigament, i potser encara algun avi ho diu, quan a alguna masia del Pirineu li anava bé les coses deien que els seus amos havien torbat el canut dels minairons. I si voleu seguir el rastre dels minairons, només heu de donar una volta per la muntanya a veure els tarters de rocs, aquells despreniments de roca de les ribes del camí. Diuen que els van fer els minairons… o potser no. Cerca la màgia del Pirineu de Lleida.